Aquell dia no va passar res d’especial.
De fet, no recordo ni quin dia era.
Imagino que era hivern, al menjador hi havia quatre plats de sopar - el dinar estrella de la família - i el vapor s’enfilava lent amunt.
No hi havia pastís, ni aniversaris, ni cap moment per explicar a la línia del temps de la família.
Potser per això m’agrada tant.
La memòria dels dies no especials.
On hi ha més històries del que sembla, i que com la resta de fotografies de l’arxiu familiar, hi ha preguntes del passat, del present, i respostes que no sé si podria explicar de cap altra manera.
Gràcies a fotografies com aquesta…
Vaig poder recordar quin va ser l’últim dia que vaig parlar amb la meva àvia, abans que ella morís, quan jo vivia a més de 5.000 km d’ella, per què algú en va fer una fotografia.
Conec moltes històries del meu avi, perquè revisant fotografies me les va explicar.
Sé que el meu cosí és calcat al meu besavi, perquè en guardo fotos als àlbums que remiro cada any.
I si m’hi fixo bé, puc descobrir quina llet prenia de petita, perquè a alguna foto hi surt un bric, que ningú va creure necessari amagar.
I és precisament per això que faig el que faig.
Vivim envoltats d’imatges, moltes són iguals: polides i estandaritzades. Les xarxes, la globalització han creat un imaginari visual que ens fa sentir que hem de semblar únics però de manera calcada als altres.
I per això, vull fotografies de la vida de veritat, i no selfies buits.
Vull que els arxius familiars no morin.
Vull que tinguis fotografies dels teus dies menys especials, dels dies normals, perquè d’aquí a molts anys puguis mirar-les i sentir que parlen de vida i de tu.
De la gent que estimes, de les seves mirades i els petits gestos que expliquen qui sou.
Una manera de parlar
Terca de paraules sempre he buscat altres maneres de comunicar-me.
De ben petita ho vaig fer fent mil manualitats, amb aquella caixa plena de pintures, papers, i coses vàries que em van portar els Reis. Anys més tard, ho he fet a través de la joieria. Dissenyava i creava joies que acabaven sent més amulets que no pas adorns.
I ara, amb la fotografia, torno a fer el mateix:
Parlo de mi, de tu i de la vida.
Dels vincles que ens fan ser.
La nostra identitat no es construeix en solitari: la fem dia dia amb el que fem i amb qui ho compartim.
I és que casa meva sempre ha estat punt de trobada familiar, i és en aquest entorn on vaig començar a fotografiar.
Per això, fotografio integrant-me a la vida quotidiana de les persones, buscant els gestos espontanis i els detalls insignificants.
Amb la fotografio parlo del que ens mou i ens preocupa, però sobretot, del que ens sosté.
A tots ens agrada veure què fa l’altre, i més si pretenem pagar-li.
Si és el teu cas, pots xafardejar una per aquí